Connectivisme: l’aprenentatge passat pel sedàs de la tecnologia (I)

Connectivisme

La darrera trobada del subgrup de Recerca EduTIC va girar al voltant del connectivisme, un tema per a mi encara desconegut però que em va semblar extremadament estimulant des del minut zero. A més de la molt bona presentació que ens va fer en Miquel Àngel Prats i del profitós moment de reflexió i posada en comú, vam marxar cap a casa amb el document “Conectivismo: Una teoría de aprendizaje para la era digital” (George Siemens, 2004).
Després d’uns dies de vertígen per fi he tingut l’estona necessària per poder-lo llegir amb tranquil·litat i m’ha semblat molt il·luminador. De la mateixa manera que un dia vaig llegir “El lenguaje de los Nuevos Medios” de Manovich (MIT Press, 2001) i vaig pensar que els principis traçats per l’autor ara fa una década eren gairebé profètics, llegir Siemens ha estat com aconseguir que certes peces del nostre trencaclosques educatiu actual encaixin amb total naturalitat.
Així doncs m’he decidit a fer una petita síntesi del document per si pot ser d’ajuda a tots aquells professionals que, com molts altres, se senten interpel·lats pels canvis que la tecnologia ha comportat en les nostres vides.
Vagi per endavant que sóc neòfit en el tema. Per això pràcticament hi entro amb els peus descalços…

“CONECTIVISMO:
una teoría de aprendizaje para la era digital”

per anar fent boca

La gent de la nostra generació sempre hem tingut presents les tres grans teories de l’aprenentatge que tan abastament vam estudiar durant els nostres anys de formació. El conductisme, el cognitivisme i el constructivisme s’han convertit al llarg de la Història en pedra angular de diferents maneres d’entendre i enfocar l’aprenentatge i, per tant, l’educació.
Però aquestes tres grans teories a dia d’avui queden coixes perquè els nostres temps han vist eclosionar una variable que ells no van poder tenir en compte: la tecnologia.
Deia Genís Roca en una xerrada sobre TIC a CosmoCaixa que aquest és el primer cop a la Història en què hem pogut arribar a coincidir quatre generacions i els això ha permès que els nostres avis hagin vist quelcom excepcional: la transmissió d’informació ha passat de la plaça del poble a l’esfera domèstica. Per això, fa 40 anys el desenvolupament de la informació era lent, molt lent… i ara ja parlem de “la vida mitjana del coneixement” (González, 2004) com aquell espai de temps que passa des de que un coneixement és adquirit fins que es torna obsolet. Per això, Manovich fa una década assenyalava de manera profètica que “…if in “meatspace” we have to work to remember, in cyberspace we have to work to forget.”
L’impacte tecnològic ha descartat definitivament l’aprehensió duradora de coneixements. Ara cal desaprendre per tornar-se a ubicar.

Fonts

  • manovich, L. “El lenguaje de los Nuevos Medios”. [assaig] [data de consulta: 12 de febrer de 2012].
  • Siemens, G. “Conectivismo: Una teoría de aprendizaje para la era digital”. [assaig] [data de consulta: 8 de febrer de 2012].
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s