Internet ha revolucionat l’educació.

D’entrada el títol del post no és massa rellevant, fins al moment res que no se sàpiga. El que passa és que ens han repetit tant aquesta idea que s’ha acabat convertint en pluja fina… sabem que hi és però ho hem integrat tant que ni tan sols la sentim.
Potser per aquest motiu és molt interessant (i estimulant!) mirar-se amb deteniment la infografia que han creat a Onlineeducation.net. Aquest gràfic parteix d’un concepte molt senzill: recollir i posar sobre la taula dades que demostren que Internet ha canviat els models educatius, models que han experimentat canvis substancials, tot marcant el camí recorregut fins aquí i marcant, sense cap mena de dubte, el futur de l’educació i dels models d’aprenentatge.
És important tenir present que aquest estudi està basat en la realitat educativa dels Estats Units. Mal que ens pesi (o no), els EUA són, des de fa molts anys, el referent en què la resta del món s’ha anat emmirallant. A dia d’avui a Nord-Amèrica hi podríeu trobar més de 25.000 cursos online i més de 3 milions de persones que fan exclusivament estudis virtuals, més que tots els escolars de França.
Sabem que el que passa allà acabarà arribant aquí, amb retard, però acabarà arribant, i això genera avantatges i inconvenients. L’inconvenient és que quan nosaltres anem ells ja tornen, tenint sempre la sensació que anem a remolc. L’avantatge és que això ens dota de referents i permet que les iniciatives, les tendències i els nous models arribin ja madurs, polits i amb una gran implementació, fet que permet pujar al tren de dinàmiques solvents i contrastades que poden ser de gran ajuda.

Canvis en el model social del coneixement

L’educació no defuig del món empresarial, en aquest sentit els americans són extremadament pragmàtics. Actualment l’educació online és als Estats Units una indústria que mou més de 34 bilions de dólars. Què ha passat perquè Intenet hagi arrelat amb tanta força? Doncs ha passat que aquest model s’ajusta a la perfecció al nou model de societat que estem vivint… els nostres dies han vist l’eclosió de la societat del coneixement.
Daniel Innerarity, a la seva conferència “Incertesa i creativitat. Educar per a la societat del coneixement”, parla de la societat del coneixement com aquell model en què l’ideal de formació ja no és l’assoliment de la perfecció o de la integració de continguts tècnics i monolítics. L’ideal de formació dels nostres dies passa per la constant capacitat d’aprendre, per la capacitat de crear sabers mitjançant processos actius d’aprenentatge.
És en aquest marc que la formació online s’agafa amb força al teixit social, un teixit social que busca un nou model que s’ajusti al que necessita. I això ha acabat creant nous models pedagògics i curriculars que cal tenir presents.

Canvis en el model d’aprenentatge

Què ha aportat Internet a l’educació? Entre molts altres aspectes, l’ensenyament online (que aquí es va anomenar durant anys ensenyament a distància) s’està convertint cada cop més en un model vàlid i sòlid entre la societat. No hem de perdre de vista que l’èxit o el fracàs d’un model rau en la capacitat que tingui de detectar les necessitats dels usuaris. Si l’oferta dels nous models s’ajusta al que la gent demana, l’èxit està assegurat. L’educació online es consolida perquè la gent hi troba un model que s’ajusta al que necessita.
Què ha comportat aquest model? Del gràfic en podem extreure algunes conclusions interessants:

  • creació col·laborativa de coneixement: el flux d’informació constant a la Xarxa i l’entramat social que s’hi ha creat ha permès que la gent pugui interactuar amb finalitats comunes, cercant objectius compartits que creixen ràpidament gràcies a la intel·ligència col·lectiva que es posa en joc.
  • formació continuada: s’ha acabat l’època en què una persona trobava una feina amb 18 anys i es jubilava amb 65 apretant els mateixos cargols que 40 anys enrere. Un món canviant requereix estructures canviants. Al respecte és il·luminadora la idea de Manovich: “…si a l’espai de la carn (meetspace) ens hem d’esforçar per recordar, al ciberespai ens haurem d’esforçar per oblidar.” Serà important tenir una gran capacitat per desaprendre.
  • flexibilitat d’espai i de temps: no és una qüestió banal. Hem integrat de manera natural la ubiqüitat i l’asincronia de la Xarxa, però aquests dos elements són encara el signe identitari d’Internet. Això permet a qualsevol persona en qualsevol situació i a qualsevol edat pugui plantejar-se si vol accedir a algun camp de coneixement.
  • creació d’itineraris formatius: la modularitat de la Xarxa es transmet també a l’educació. Els itineraris ja no són tancats, es perd l’estandarització i s’obre la possibilitat de fer gairebé una formació a la carta. Cursos, màsters, postgraus, carreres universitàries amb diferents camins, tot això permet a l’usuari traçar els seus camins de construcció de coneixement.
  • mediació: la institució educativa comença a canviar també el seu rol, deixant de ser garant i transmissora del saber per convertir-se en mediadora. Actualment, un percentatge elevat d’adquisició de coneixements ja es fa fora del circuit educatiu. La Xarxa és un doll de saber, però també és un saber desorganitzat. Les institucions educatives han d’anar trobant a poc a poc les metodoligies que ajudin als estudiants a accedir a aquesta informació de manera crítica i raonada. A Internet ho pots trobar tot. La qüestió està en on trobar-ho i en quines condicions.
  • integració de xarxes socials: l’entramat social creat sobre la Xarxa també arriba a l’educació. El nostre és un país poc propens a barreajr conceptes, però la creativitat parteix d’aquest principi. Un sistema educatiu creatiu demana introduir novetats amb criteri, novetats que en el seu moment podien semblar forassenyades però que ara ja s’han consolidat. Facebook, iTunes o YouTube són només un exemple de les múltiples respostes creatives que es poden donar.
  • desenvolupament d’aplicacions educatives: Bill Gates ha donat una morterada (2 milions de dólars, per ser exactes), per desenvolupar aplicacions educatives des de Facebook, aplicacions que permetin flexibilitzar els coneixements i fer-los més propers a les noves maneres de captar i entendre el món que tenen els nostres fills i els nens de les nostres aules. En altres paraules, es tracta d’apropar les metodologies educatives a l’univers dels alumnes perquè el diàleg sigui més fluït.

Estudis realitzats en base a aquestes dades i als plans de desenvolupament d’institucions americanes d’estudis superiors afirmen que abans d’arribar al 2020 el 50% de les classes universitàries seran virtuals. Poca broma, si estàvem buscant referents que lliguin Educació i TIC no haurem d’apartar-ne la mirada. I mentrestant serà bàsic que anem revisant el nostre currículum, estructura cada cop més obsoleta que dificulta aquest diàleg entre l’univers de l’alumne i les nostres metodologies. El nou món on vivim demana noves formes i això és difícil a l’escola, que per definició sempre ha estat una institució poc feta als canvis. Cal un canvi, progressiu, paulatí i compartit, però canvi al cap i a la fi.

Ens llegim!


Fonts
Anuncis

L’univers dels social-media

M’ha caigut a les mans un gràfic molt interessant sobre les xarxes socials. L’anomenen The Conversation Prism i fa una interessant categorització de tot l’univers social que es mou a la Xarxa en funció de l’us que en fan els usuaris. Senzilla i visualment molt potent.

Ens llegim!

gràfic sobre l'univers de les xarxes socials

Font: theconversationprism.com

L’evolució dels navegadors

Molt lluny queda ja el naixement de la Xarxa. ARPANET va posar l’any 1969 els quatre primers ordinadors en xarxa. A partir d’aquí tot es va disparar fins que  Tim Berners-Lee, membre del CERN, va crear una alternativa a tot el que hi havia hagut fins aquell moment: la World Wide Web, un sistema de gestió d’informació en què el text podia contenir enllaços i referències a altres treballs en xarxa, de tal manera que permetessin saltar automàticament d’un lloc a un altre.

Quan l’any 1993 el CERN va cedir el codi font de la WWW al domini públic va ser l’hora dels navegadors. Dos vells coneguts, Netscape i Explorer, van esmolar les dents per guanyar el que es va conéixer com la “guerra dels navegadors”. A dia d’avui podem afirmar rotundament que Explorer va passar per sobre del seu competidor, però en tots aquests anys altres navegadors han anat apareixent. Opera, Firefox, Safari o Google Chrome també han buscat el seu lloc dins de la Xarxa. Aquest gràfic us ho presentarà amb claredat meridiana. Gaudiu del viatge!

Ens llegim!

Font: testking.com

Fer visible l’invisible

Us heu parat mai a pensar fins a quin punt estem envoltats per la Xarxa? La transmissió de bytes sense fils és constant, contínua i ubíqua, la trobem a tot arreu. Però malgrat tot, encara així se’ns faria difícil d’imaginar. Fins que a algú se li ha acudit la idea de fer visibles les xarxes. Amb un senzill disseny que converteix en llum el senyal Wi-Fi s’ha passejat per una ciutat de Noruega amb un estri que pot semblar un pèl rudimentari però que guarda una potència visual increïble: fa visible l’invisible.

El muntatge conté tres subtítols en anglès que transcric al final per si algú es queda amb algun dubte.

  • Quatre metres de llums responen a la força del senyal de Wi-Fi.
  • Les fotos de llarga exposició estiren la llum a través de les seccions de Wi-Fi.
  • La ciutat en xarxa és desordenda, informal i seamful, i sempre serà una part del complex context de vida de la ciutat