Principis neurocognitius per a l’ensenyança de nadius digitals (II)

Article basat en la ponència “Principios Neurocognitivos para la enseñanza de nativos digitales” (Dr. Roberto Rosler, juny 2011)
Aquí va la segona entrega sobre la magistral ponència del Dr Roberto Rosler, Robi pels amics, sobre les bases neurocognitives que condicionen l’aprenentatge dels nostres alumnes i, per tant, les metodologies que nosaltres emprem a l’aula

sobre troians i nadius digitals

Cavall de TroiaÉs possible que a classe no compartim certes esferes del llenguatge amb els nostres alumnes (el Dr Rosler diu que no estem alfabetitzats ni en l’àmbit audiovisual ni en l’àmbit lingüístic). Aixó passa perquè nosaltres basem el nostre discurs sobre el coneixement analògic i ells ja no es fonamenten sobre aquesta base.
Aquest és el motiu pel qual la interfície digital es converteix en un format amigable (i necessari!) que ha de servir per canalitzar la resta de coneixements. El llibre ha perdut capacitat d’atracció perquè s’escapa del format audiovisual en què els nostres alumnes han crescut. Ens hem de servir de la interfície digital per oferir-los coneixement analògic. Ens hem de servir del llenguatge audivisual per entrar en la seva esfera de coneixement com petits cavalls de Troia. Un bon Powerpoint té més garanties d’arribar que un text. Però no un PowerPoint qualsevol.neuro
Basant-se en els principis neurocognitius que condicionen l’aprenentatge dels nadius digitals (els nostres alumnes) i en els principis que regeixen una bona presentació, el doctor Roberto Rosler ens fa cinc cèntims sobre com hauria de ser una presentació atractiva i eficaç dintre de l’aula. Crec que no explica res de nou, però no està de més recordar-ho. Aquí teniu tres de les idees que ell proposa. No són molt extenses però posar-les en pràctica serà un bon primer pas.

  • el contrast és important: intentem evitar els fons de color blanc, recorden massa les pàgines d’un llibre. Una lletra contrastada sobre un fons de color farà destacar el missatge.
  • cal guardar les formes: l’elecció de la lletra és bàsica. Tot i que la següent afirmació és molt reduccionista, les tipografies es divideixen en dos grans grups: les que tenen serifa (Times New Roman) i les que no tenen serifa (Arial, Century Gothic, Verdana).
    Les primeres presenten detalls en els seus remats i són òptimes per ser impreses. Les segones són de pal sec, no tenen floritures en els seus acabaments i són òptimes per ser llegides sobre pantalla. Si mai hem de fer una presentació, decantem-nos per les segones.
  • la mida sí importa: els nostres alumnes són eminentment audiovisuals i necessiten missatges curts, breus, conscisos i prou potents com perquè cridin la seva atenció.
    Per això és interessant presentar idees breus amb una mida prou gran perquè cridi l’atenció. I de passada evitem escriure massa text perquè les presentacions no estan pensades per a això. El realment important és el missatge que nosaltres com a educadors hem de transmetre i com el transmetem. Si està tot escrit més d’un alumne pensarà que acabaríem abans enviant un mail.
Recursos
Fonts
  • Rosler, R. “Principios Neurocognitivos para la enseñanza de nativos digitales”. [conferència] VÍDEO [data de consulta: 20 de febrer de 2012].
Anuncis

Principis neurocognitius per a l’ensenyança de nadius digitals (I)

 

Article basat en la ponència “Principios Neurocognitivos para la enseñanza de nativos digitales” (Dr. Roberto Rosler, juny 2011)

 

Segur que no és el primer cop que els educadors sentim que els nens i nenes que ens trobem a les nostre aules no aprenen igual que ho féiem nosaltres.
El primer cop que jo ho vaig sentir vaig trobar que era realment un argument de pes. Vaig arribar a la meva escola, ho vaig explicar amb la boca ben gran i llavors algú em va preguntar: –…però Jaume, què vol dir que aprenen diferent que fa 20 anys?-.
I llavors, amb cara de cirmcumstàncies, vaig arribar a la conclusió que l’argument era potent però per a mi era buit de contingut, no tenia cap coneixement prou consolidat com per poder-lo justificar.
I malgrat tot, em segueix semblant una idea que no podem deixar de banda. Així que quan entre les meves xarxes vaig trobar aquest vídeo me’n vaig alegrar molt.
El doctor Roberto Rosler, Robi pels amics, neurocirurgià argentí reconegut a Iberoamèrica, posa tots els seus coneixements al servei dels educadors. Si teniu 50′ minuts lliures podeu veure la presentació, no té desperdici. En gairebé una hora de ponència gaudireu d’una presentació didàctica i argentina. Però si no podeu trobar aquests minuts de pau, us en faig cinc cèntims. Som-hi!

els previs són importants

  • 1a premissa: nosaltres vam créixer amb en Mickey Mouse. Els nostres alumnes han crescut directament amb el mouse.
  • 2a premissa: som persones amb coneixements d’abans d’ahir que vam aprendre ahir i que hem de transmetre a persones que viuran la seva maduresa en el futur.
  • 3a premissa: com a persones adultes ens podem considerar en major o menor mesura immigrants digital. La informàtica és la nostra segona llengua… i els alumnes se n’adonen perquè se’ns nota l’accent!
  • 4a premissa: un alumne de Secundària ha promitjat, entre d’altres, 10.000 hores de videojocs i ha enviat uns 200.000 missatges en diversos formats. Difícilment podrem competir amb aquest quilometratge.
  • 5a premissa: una de les pitjors errades que podem cometre és no veure que no hi veiem. No podem fer veure que això no està passant.

com funcionen els nostres nadius digitals?

Rellevància
Perquè el procés comunicatiu sigui eficaç no es pot introducir ni molta informació ni poca informació. Els nostres alumnes estan molt preparats per poder captar informació que sigui vista, no llegida, perquè ells, a diferència dels que ja tenim una edat, han madurat amb la imatge.
Com a docents no estem alfabetitzats visualment i per axiò tot sovint equivoquem estratègies a l’hora d’emprar la interfície digital. És important guardar sempre la regla del K.I.S.S (Keep It Simple, Stupid). La millor imatge és la mes senzilla.
Estudis actuals afirmen que els nadius digitals estableixen una estreta relació entre ús d’imatges i augment de la memòria. Tinguem present que les imatges són com les fragàncies, perduren durant molt de temps en els mecanismes de record dels nostres alumnes.
Comunicació verbal
Els aspectes formals de l’intercanvi de missatges digitals (mail, SMS, chat,…) està modificant l’estructura lingüística dels nadius digitals.El llenguatge cada cop es fa més senzill i directe.
Com a docents no estem alfabetitzats lingüísticament. Els missatges molt carregats estan condemnats a perdre part de la informació pel camí.
Notabilitat
L’atenció és dirigida cap a les grans experiències perceptibles. Els nadius digitals creixen envoltats d’interfícies que els ofereixen estímuls audiovisuals de manera múltiple i contínua i això està modificant la seva manera de percebre la realitat.
Davant d’això el docent ha de tenir la capacitat de centrar l’atenció sense haver-la pràcticament de demanar. Perquè en el procés educatiu, per sobre de les interfícies segueix havent-hi la interacció humana.
Concentració
Els nadius digitals tenen la capacitat de centrar la seva atenció en diferents focus de manera alternativa. Aquests processos estan modificant la seva manera de focalitzar l’atenció, que cada cop és més curta i fragmentada. Els estudis demostren que els nostres alumnes no allarguen la seva atenció més de 15 minuts.
En una sessió la introducció i la cloenda capten poderosament l’atenció. El desenvolupament es desperdicia. Si no volem desperdiciar el temps haurem d’oferir conceptes breus i dinàmics.
Limitació de capacitats
Potser no és tan cert que “el saber no ocupa lugar”. Neurològicament està demostrar que l’homo sapiens sapiens té limitades capacitats per assimilar coneixements. Per tant caldrà ser molt curós a l’hora de vessar ingents quantitats d’informació en breus espais de temps.
Sense renunciar d’entrada a cap objectiu, és molt més eficaç ordenar els continguts en petits blocs. D’aquesta manera els nostres alumnes faran bona la sentència que afirma que “menys és més”.

 

Fonts
  • Rosler, R. “Principios Neurocognitivos para la enseñanza de nativos digitales”. [conferència] VÍDEO [data de consulta: 20 de febrer de 2012].

La generació multitasques

Llegeixo avui a LaVanguardia un article que duu per nom “¿Distraídos o conectados?” (pàgina 31, 29-01-2011), on s’hi fa un recull d’algunes conclusions interessants extretes de dos estudis actuals:

  • “En busca del éxito educativo” (Fundación Antena3), un estudi que posa l’accent sobre aspectes com els hàbits d’estudi, el rendiment i la relació que això guarda amb el fracàs escolar.
  • “Menores y redes sociales” (Foro de Generaciones Interactivas). L’informe relaciona el perfil d’ús dels menors de les xarxes amb el seu accés a la tecnologia, el seu coneixement, les seves relacions familiars o els riscos i oportunitats que els plantegen, entre d’altres aspectes.

mutitasques

Queda clar que la introducció de les TIC a la vida diària dels joves i adolescents s’ha convertit en un procés imparable. Però també queda clar que, d’una manera o altra, això està modificant els seus hàbits de vida. Aquí teniu unes quantes dades interessants:

  • a partir dels 13 anys, 9 de cada 10 adolescents tenen un mòbil… que normalment regalen els adults.
  • el 30% dels escolars de l’Estat estan connectats a la Xarxa mentre fan els deures, percentatge que escala fins al 40% quan es tracta d’alumnes d’ESO.
  • només el 20% dels joves (10-18 anys) usuaris de xarxes socials apaga el mòbil mentre estudia.

Davant de dades com aquestes la pregunta és: pot un nen/adolescent centrar-se sobre la feina que està fent?

Joves “multitasques” vs. procrastinació.

Miro el panorama i em ve al cap el terme multitasques, propi d’aquells dispositius que disposen d’un sistema operatiu capaç de desenvolupar, com el seu nom indica, diverses tasques de manera simultània. La sociòloga Lucía Merino (UPV) ha realitzat una tesi doctoral titulada “Nativos digitales: una aproximación a la socialización tecnológica de los jóvenes” i, entre d’altres conclusions, destaca que els nois i noies nascuts durant la década dels 90 ha desenvolupat noves habilitats com la immediatesa (el correu electrònic ja no és la seva prioritat), una major intel·ligència visual (per això triomfa YouTube) o el gust por la hipertextualitat, és a dir, l’accès fragmentat i no lineal a la informació.
Així doncs, estem davant d’alumnes que, cada cop més, s’habituen a ser multitasques i tenen un clara tendència a estar pendents de múltiples fonts d’informació de manera sincrònica i simultània, fet que, en major o menor mesura, altera la capacitat de centrar-se en una sola tasca.
Trobar l’equilibri sempre ha estat complicat i quan la balança es desnivella apareix la procrastinació, que no és altra cosa que l’acció o hàbit de postergar activitats o situacions que s’han d’atendre, substituint-les per altres situacions més irrellevants i agradables (a tots ens ha passat algun cop, no?). El problema arriba quan l’anècdota es converteix en norma. I comença a ser una realitat que alguns dels nostres alumnes tenen moltes dificultats per concentrar-se. Les noves tecnologies obren cada dia nous horitzons, però també van deixant racons per endreçar. Ja tenim un altre petit cavall de batalla al nostre sac!

Fonts