Principis neurocognitius per a l’ensenyança de nadius digitals (II)

Article basat en la ponència “Principios Neurocognitivos para la enseñanza de nativos digitales” (Dr. Roberto Rosler, juny 2011)
Aquí va la segona entrega sobre la magistral ponència del Dr Roberto Rosler, Robi pels amics, sobre les bases neurocognitives que condicionen l’aprenentatge dels nostres alumnes i, per tant, les metodologies que nosaltres emprem a l’aula

sobre troians i nadius digitals

Cavall de TroiaÉs possible que a classe no compartim certes esferes del llenguatge amb els nostres alumnes (el Dr Rosler diu que no estem alfabetitzats ni en l’àmbit audiovisual ni en l’àmbit lingüístic). Aixó passa perquè nosaltres basem el nostre discurs sobre el coneixement analògic i ells ja no es fonamenten sobre aquesta base.
Aquest és el motiu pel qual la interfície digital es converteix en un format amigable (i necessari!) que ha de servir per canalitzar la resta de coneixements. El llibre ha perdut capacitat d’atracció perquè s’escapa del format audiovisual en què els nostres alumnes han crescut. Ens hem de servir de la interfície digital per oferir-los coneixement analògic. Ens hem de servir del llenguatge audivisual per entrar en la seva esfera de coneixement com petits cavalls de Troia. Un bon Powerpoint té més garanties d’arribar que un text. Però no un PowerPoint qualsevol.neuro
Basant-se en els principis neurocognitius que condicionen l’aprenentatge dels nadius digitals (els nostres alumnes) i en els principis que regeixen una bona presentació, el doctor Roberto Rosler ens fa cinc cèntims sobre com hauria de ser una presentació atractiva i eficaç dintre de l’aula. Crec que no explica res de nou, però no està de més recordar-ho. Aquí teniu tres de les idees que ell proposa. No són molt extenses però posar-les en pràctica serà un bon primer pas.

  • el contrast és important: intentem evitar els fons de color blanc, recorden massa les pàgines d’un llibre. Una lletra contrastada sobre un fons de color farà destacar el missatge.
  • cal guardar les formes: l’elecció de la lletra és bàsica. Tot i que la següent afirmació és molt reduccionista, les tipografies es divideixen en dos grans grups: les que tenen serifa (Times New Roman) i les que no tenen serifa (Arial, Century Gothic, Verdana).
    Les primeres presenten detalls en els seus remats i són òptimes per ser impreses. Les segones són de pal sec, no tenen floritures en els seus acabaments i són òptimes per ser llegides sobre pantalla. Si mai hem de fer una presentació, decantem-nos per les segones.
  • la mida sí importa: els nostres alumnes són eminentment audiovisuals i necessiten missatges curts, breus, conscisos i prou potents com perquè cridin la seva atenció.
    Per això és interessant presentar idees breus amb una mida prou gran perquè cridi l’atenció. I de passada evitem escriure massa text perquè les presentacions no estan pensades per a això. El realment important és el missatge que nosaltres com a educadors hem de transmetre i com el transmetem. Si està tot escrit més d’un alumne pensarà que acabaríem abans enviant un mail.
Recursos
Fonts
  • Rosler, R. “Principios Neurocognitivos para la enseñanza de nativos digitales”. [conferència] VÍDEO [data de consulta: 20 de febrer de 2012].
Anuncis

Principis neurocognitius per a l’ensenyança de nadius digitals (I)

 

Article basat en la ponència “Principios Neurocognitivos para la enseñanza de nativos digitales” (Dr. Roberto Rosler, juny 2011)

 

Segur que no és el primer cop que els educadors sentim que els nens i nenes que ens trobem a les nostre aules no aprenen igual que ho féiem nosaltres.
El primer cop que jo ho vaig sentir vaig trobar que era realment un argument de pes. Vaig arribar a la meva escola, ho vaig explicar amb la boca ben gran i llavors algú em va preguntar: –…però Jaume, què vol dir que aprenen diferent que fa 20 anys?-.
I llavors, amb cara de cirmcumstàncies, vaig arribar a la conclusió que l’argument era potent però per a mi era buit de contingut, no tenia cap coneixement prou consolidat com per poder-lo justificar.
I malgrat tot, em segueix semblant una idea que no podem deixar de banda. Així que quan entre les meves xarxes vaig trobar aquest vídeo me’n vaig alegrar molt.
El doctor Roberto Rosler, Robi pels amics, neurocirurgià argentí reconegut a Iberoamèrica, posa tots els seus coneixements al servei dels educadors. Si teniu 50′ minuts lliures podeu veure la presentació, no té desperdici. En gairebé una hora de ponència gaudireu d’una presentació didàctica i argentina. Però si no podeu trobar aquests minuts de pau, us en faig cinc cèntims. Som-hi!

els previs són importants

  • 1a premissa: nosaltres vam créixer amb en Mickey Mouse. Els nostres alumnes han crescut directament amb el mouse.
  • 2a premissa: som persones amb coneixements d’abans d’ahir que vam aprendre ahir i que hem de transmetre a persones que viuran la seva maduresa en el futur.
  • 3a premissa: com a persones adultes ens podem considerar en major o menor mesura immigrants digital. La informàtica és la nostra segona llengua… i els alumnes se n’adonen perquè se’ns nota l’accent!
  • 4a premissa: un alumne de Secundària ha promitjat, entre d’altres, 10.000 hores de videojocs i ha enviat uns 200.000 missatges en diversos formats. Difícilment podrem competir amb aquest quilometratge.
  • 5a premissa: una de les pitjors errades que podem cometre és no veure que no hi veiem. No podem fer veure que això no està passant.

com funcionen els nostres nadius digitals?

Rellevància
Perquè el procés comunicatiu sigui eficaç no es pot introducir ni molta informació ni poca informació. Els nostres alumnes estan molt preparats per poder captar informació que sigui vista, no llegida, perquè ells, a diferència dels que ja tenim una edat, han madurat amb la imatge.
Com a docents no estem alfabetitzats visualment i per axiò tot sovint equivoquem estratègies a l’hora d’emprar la interfície digital. És important guardar sempre la regla del K.I.S.S (Keep It Simple, Stupid). La millor imatge és la mes senzilla.
Estudis actuals afirmen que els nadius digitals estableixen una estreta relació entre ús d’imatges i augment de la memòria. Tinguem present que les imatges són com les fragàncies, perduren durant molt de temps en els mecanismes de record dels nostres alumnes.
Comunicació verbal
Els aspectes formals de l’intercanvi de missatges digitals (mail, SMS, chat,…) està modificant l’estructura lingüística dels nadius digitals.El llenguatge cada cop es fa més senzill i directe.
Com a docents no estem alfabetitzats lingüísticament. Els missatges molt carregats estan condemnats a perdre part de la informació pel camí.
Notabilitat
L’atenció és dirigida cap a les grans experiències perceptibles. Els nadius digitals creixen envoltats d’interfícies que els ofereixen estímuls audiovisuals de manera múltiple i contínua i això està modificant la seva manera de percebre la realitat.
Davant d’això el docent ha de tenir la capacitat de centrar l’atenció sense haver-la pràcticament de demanar. Perquè en el procés educatiu, per sobre de les interfícies segueix havent-hi la interacció humana.
Concentració
Els nadius digitals tenen la capacitat de centrar la seva atenció en diferents focus de manera alternativa. Aquests processos estan modificant la seva manera de focalitzar l’atenció, que cada cop és més curta i fragmentada. Els estudis demostren que els nostres alumnes no allarguen la seva atenció més de 15 minuts.
En una sessió la introducció i la cloenda capten poderosament l’atenció. El desenvolupament es desperdicia. Si no volem desperdiciar el temps haurem d’oferir conceptes breus i dinàmics.
Limitació de capacitats
Potser no és tan cert que “el saber no ocupa lugar”. Neurològicament està demostrar que l’homo sapiens sapiens té limitades capacitats per assimilar coneixements. Per tant caldrà ser molt curós a l’hora de vessar ingents quantitats d’informació en breus espais de temps.
Sense renunciar d’entrada a cap objectiu, és molt més eficaç ordenar els continguts en petits blocs. D’aquesta manera els nostres alumnes faran bona la sentència que afirma que “menys és més”.

 

Fonts
  • Rosler, R. “Principios Neurocognitivos para la enseñanza de nativos digitales”. [conferència] VÍDEO [data de consulta: 20 de febrer de 2012].

Connectivisme: l’aprenentatge passat pel sedàs de la tecnologia (II)

Article basat en l’assaig “Conectivismo: una teoría de aprendizaje para la era digital” (George Siemens, 2004)
Òbviament, el connectivisme no sorgeix per generació espontània. L’impacte tecnològic sobre tots els àmbits de la societat també ha tocat de ple les dinàmiques d’aprenentatge. Això ha provocat l’aparició de certes tendències d’aprenentatge a tenir en compte.
Un bon usuari de twitter diria que estem davant dels trending topics del binomi tecnologia-educació. Piulem una mica, doncs…

els trending topics del connectivisme

#areesDiferents
Una de les dinàmiques que s’està començant a dibuixar la trobem en el món de l’empresa. Molta gent que actualment està aprenent nous oficis comença a ser conscient que al llarg de la vida durà a terme una gran varietat de tasques diferents, molts cops poc o gens relacionades entre elles. Compte amb aquesta tendència! Aquesta inestabilitat en els blocs d’aprenentatge marcarà el pas en molts àmbits.
#educacióInformal
Diu la wikipedia: “L’educació informal és un procés d’aprenentatge continu i espontani que es realitza fora del marc de l’educació formal i l’educació no formal, com a fet social no determinat, de manera intencional. El sistema la reconeix i la utilitza com a part dels seus aprenentatges.
I què tal si ara ens diguessin l’educació formal ja no constitueix la major part del nostre aprenentatge? Doncs no us estarien explicant cap “milonga”. Actualment els aprenentatges provenen en la seva gran majoria de fonts que estan fora del sistema formal. L’escola hauria de començar a plantejar-se el seu paper com a garant dels coneixements. Si ens quedem en això acabarem per no tenir sentit.
#procésContinu
L’època dels coneixements monolítics s’ha acabat. La caducitat del saber obliga a fer de l’aprenentatge un procés continu. Els nostres avis van desenvolupar tota la seva vida laboral centrada pràcticament en un sol àmbit, però avui això és inconcebible.
Potser per aquest motiu la formació online comença a tenir visibilitats dins del panorama educatiu. Feina i formació serà un maridatge que també caldrà aprendre a gestionar.
#recablejant
La tecnologia no només ha modificat els sistemes organitzatius i de gestió. Les noves maneres d’accedir a la informació i d’establir xarxes està modificant el nostre cervell, la nostra manera d’enfrontar-nos a l’organització informacional. Davant d’un mateix problema, qualsevol dels nostres alumnes es plantejarà l’accés a la informació d’una manera completament diferent a la nostra.
Sempre m’ha resultat curiós observar com els meus alumnes recorren a YouTube allà on jo hauria escollit la Viquipèdia. Ara el món és eminetment audiovisual i la nostra capacitat de cercar, relacionar i assimilar coneixement s’hi està amotllant.
#gestióConeixement
L’individu és un organisme que aprén. Tot el volum d’informació que sura al seu voltant és susceptible de ser processat, ordenat, categoritzat i posteriorment recuperat.
Però la persona, en tant que ésser social, s’articula en organitzacions socials que alhora també tenen capacitat per aprendre. Així doncs, la gestió del coneixement esdevé important per a l’individu però també per al grup, que haurà de començar a descobrir com canalitzar el flux d’informació per poder ser eficient i eficaç.
#reforçTecnològic
Moltes de les dinàmiques d’aprenentatge poden recolzar-se sobre la tecnologia. Aquest ha estat sempre un debat viu dins del nostre col·lectiu. Com qualsevol canvi donat al llarg de la Història, la tensió entre preservar la identitat o trencar amb l’establert es manifesta de manera estimulant.
Potser anirà bé pensar que la tecnologia mai substituirà un bon mestre, però un bon mestre potser no ho serà tant si no és capaç de trobar en el progrés tecnològic un aliat.
#saberOn
L’enciclopèdia va ser un gran invent. Ens van oferir un gran volum de coneixement categoritzat  i ordenat en un mateixa font per poder-lo recuperar en qualsevol moment. Llàstima que la Xarxa hagi “dinamitat” aquesta iniciativa. Actualment la informació ha quedat disseminada a tot el llarg i ample d’una llarga cadena d’hipervincles, que no és poc.
La generació de coneixement creix de manera exponencial i ja sabem que el que aprenem avui demà no ens servirà. On raurà, doncs, el valor del nostre procés d’aprenentatge? Penso que estarà en dos factors: en saber on trobar la informació i en permetre que els processos crítics de cerca siguin cada cop més eficients. El contingut serà important, però tant o més important serà la canonada per on transita.

Fonts

  • Manovich, L. “El lenguaje de los Nuevos Medios”. [assaig] [data de consulta: 12 de febrer de 2012].
  • Siemens, G. “Conectivismo: Una teoría de aprendizaje para la era digital”. [assaig] [data de consulta: 8 de febrer de 2012].
  • Wikipedia: educación informal. [web] Enciclopèdia digital [data de consulta: 12 de febrer de 2012].

Connectivisme: l’aprenentatge passat pel sedàs de la tecnologia (I)

Connectivisme

La darrera trobada del subgrup de Recerca EduTIC va girar al voltant del connectivisme, un tema per a mi encara desconegut però que em va semblar extremadament estimulant des del minut zero. A més de la molt bona presentació que ens va fer en Miquel Àngel Prats i del profitós moment de reflexió i posada en comú, vam marxar cap a casa amb el document “Conectivismo: Una teoría de aprendizaje para la era digital” (George Siemens, 2004).
Després d’uns dies de vertígen per fi he tingut l’estona necessària per poder-lo llegir amb tranquil·litat i m’ha semblat molt il·luminador. De la mateixa manera que un dia vaig llegir “El lenguaje de los Nuevos Medios” de Manovich (MIT Press, 2001) i vaig pensar que els principis traçats per l’autor ara fa una década eren gairebé profètics, llegir Siemens ha estat com aconseguir que certes peces del nostre trencaclosques educatiu actual encaixin amb total naturalitat.
Així doncs m’he decidit a fer una petita síntesi del document per si pot ser d’ajuda a tots aquells professionals que, com molts altres, se senten interpel·lats pels canvis que la tecnologia ha comportat en les nostres vides.
Vagi per endavant que sóc neòfit en el tema. Per això pràcticament hi entro amb els peus descalços…

“CONECTIVISMO:
una teoría de aprendizaje para la era digital”

per anar fent boca

La gent de la nostra generació sempre hem tingut presents les tres grans teories de l’aprenentatge que tan abastament vam estudiar durant els nostres anys de formació. El conductisme, el cognitivisme i el constructivisme s’han convertit al llarg de la Història en pedra angular de diferents maneres d’entendre i enfocar l’aprenentatge i, per tant, l’educació.
Però aquestes tres grans teories a dia d’avui queden coixes perquè els nostres temps han vist eclosionar una variable que ells no van poder tenir en compte: la tecnologia.
Deia Genís Roca en una xerrada sobre TIC a CosmoCaixa que aquest és el primer cop a la Història en què hem pogut arribar a coincidir quatre generacions i els això ha permès que els nostres avis hagin vist quelcom excepcional: la transmissió d’informació ha passat de la plaça del poble a l’esfera domèstica. Per això, fa 40 anys el desenvolupament de la informació era lent, molt lent… i ara ja parlem de “la vida mitjana del coneixement” (González, 2004) com aquell espai de temps que passa des de que un coneixement és adquirit fins que es torna obsolet. Per això, Manovich fa una década assenyalava de manera profètica que “…if in “meatspace” we have to work to remember, in cyberspace we have to work to forget.”
L’impacte tecnològic ha descartat definitivament l’aprehensió duradora de coneixements. Ara cal desaprendre per tornar-se a ubicar.

Fonts

  • manovich, L. “El lenguaje de los Nuevos Medios”. [assaig] [data de consulta: 12 de febrer de 2012].
  • Siemens, G. “Conectivismo: Una teoría de aprendizaje para la era digital”. [assaig] [data de consulta: 8 de febrer de 2012].

The Super Book of Web Tools for Educators.

He trobat a Internet un llibre que encara no he llegit en la seva totalitat però que intueixo que pot ser una petita joia per a tots els educadors i educadores que a dia d’avui creiem que l’escola ha d’aprofitar totes les potencialitats que ofereix el desenvolupament de la tecnologia i la societat de la informació.
treball en xarxaEl llibre en qüestió s’anomena “The Super Book of Web Tools for Educators”, un llibre en format digital dissenyat per professionals de l’educació i membres actius de la xarxa que creuen fermament en totes les potencialitats educatives del maridatge escola-TIC. Escrit íntegrament en anglès, recull les experiències realitzades en diferents etapes del sistema educatiu, totes elles amb un denominador comú: trencar la dinàmica clàssica d’ensenyament/aprenentatge per donar cabuda a eines web amb un fort component d’interacció educativa, social i tecnològica. A les seves pàgines hi podreu trobar experiències realitzades emprant Facebook, Skype o Glogster, així com altres eines 2.0 no tan conegudes però que ens poden donar pistes interessants sobre com treballar.
Al llibre hi podreu trobar els següents apartats:

  • Introducció i Pròleg escrit per Patrick Larkin, director del Burlington High School de Massachussets (molt recomanable!).
  • L’escola elemental.
  • L’escola mitjana.
  • L’institut.
  • ELL (English Language Learners).
  • Ensenyament on-line.
  • Connexió via Skype.
  • El blog a l’escola elemental.
  • Ús de la tecnologia en sistemes educatius alternatius.
  • Social Media per educadors.

De moment només he llegit la introducció i el pròleg, però m’han semblat d’una gran riquesa i una lucidesa digna de tenir en compte. Permeteu-me que deixi en aquest article un recull d’algunes idees interessants que hi podreu trobar.

Els temps estan canviant. (Bob Dylan)

Aquesta és probablement una de les cites més emprades per descriure els dies que vivim. Però mentre el nostre entorn està en constant evolució, algunes pràctiques educatives segueixen estancades. Caminant per les nostres aules encara podrem trobar taules ben afilerades amb alumnes que responen proves aïllats els uns dels altres mentre que el món demanda constantment col·laboradors, pensadors i innovadors.
Malgrat tot, l’educació segueix guardant un petit tresor que no s’ha d’extraviar. La docència més genuïna és aquella que es basa en l’establiment de relacions creatives i generadores de saber. Tots hem tingut un mestre que ens ha calat no pas per fer-nos les coses fàcils sinó per fer-nos sentir únics, importants i garants del nostre propi devenir intel·lectual, professional i/o vital.
Ara imaginem-nos que equipem aquest professor amb les aplicacions tecnològiques que la Web 2.0 ha posat al nostre abast. De ben segur que aquest educador, conscient que educar no és simplement transmetre coneixements, estaria disposat a dur més enllà algunes de les pràctiques educatives actuals no només per assegurar-se que els seus alumnes faran un ús responsable de la tecnologia, sinó que també aprendan a comunicar, crear, interconnectar i col·laborar entre ells.
I aquí sorgeix el problema de sempre. Probablement no ens sentim còmodes amb aquestes eines a les mans. No passa res, és ben normal. El més important és adonar-se que segurament al nostre voltant tenim companys que sí que s’hi senten o que potser tenen les mateixes ganes i inquietuds que nosaltres. O potser la realitat ens fa entendre que, en contra del que ens agradaria, no tenim ningú a prop que ens vulgui acompanyar… cap problema! Les TIC ens donen l’oportunitat de trencar la barrera de l’espai i el temps per connectar amb educadors que es troben força lluny de la meva aula però que poden ser partíceps d’aquests nous itineraris educatius.
L’important no és tenir les coses clares d’entrada, mai arribarem a aquest extrem. L’important és prendre consciència de la importància de treballar en xarxa, creant canals vius entre educadors, professors i mestres per tal de crear coneixement de manera col·lectiva. La clau és tan senzilla (o complexa!) com entendre que la nostra manera d’enfrontar-nos a l’avanç tecnològic també és un model educatiu pels nostres alumnes.
Ja no vala dir que no ens sentim còmodes o ens fa por donar el pas. No estem parlant de nosaltres, estem parlant dels nois que omplen les nostres aules. Tot el que fem ha d’estar encaminat a capacitar-los pel seu futur, no pel nostre passat… ni tan sols pel nostre present.
Fonts

Internet ha revolucionat l’educació.

D’entrada el títol del post no és massa rellevant, fins al moment res que no se sàpiga. El que passa és que ens han repetit tant aquesta idea que s’ha acabat convertint en pluja fina… sabem que hi és però ho hem integrat tant que ni tan sols la sentim.
Potser per aquest motiu és molt interessant (i estimulant!) mirar-se amb deteniment la infografia que han creat a Onlineeducation.net. Aquest gràfic parteix d’un concepte molt senzill: recollir i posar sobre la taula dades que demostren que Internet ha canviat els models educatius, models que han experimentat canvis substancials, tot marcant el camí recorregut fins aquí i marcant, sense cap mena de dubte, el futur de l’educació i dels models d’aprenentatge.
És important tenir present que aquest estudi està basat en la realitat educativa dels Estats Units. Mal que ens pesi (o no), els EUA són, des de fa molts anys, el referent en què la resta del món s’ha anat emmirallant. A dia d’avui a Nord-Amèrica hi podríeu trobar més de 25.000 cursos online i més de 3 milions de persones que fan exclusivament estudis virtuals, més que tots els escolars de França.
Sabem que el que passa allà acabarà arribant aquí, amb retard, però acabarà arribant, i això genera avantatges i inconvenients. L’inconvenient és que quan nosaltres anem ells ja tornen, tenint sempre la sensació que anem a remolc. L’avantatge és que això ens dota de referents i permet que les iniciatives, les tendències i els nous models arribin ja madurs, polits i amb una gran implementació, fet que permet pujar al tren de dinàmiques solvents i contrastades que poden ser de gran ajuda.

Canvis en el model social del coneixement

L’educació no defuig del món empresarial, en aquest sentit els americans són extremadament pragmàtics. Actualment l’educació online és als Estats Units una indústria que mou més de 34 bilions de dólars. Què ha passat perquè Intenet hagi arrelat amb tanta força? Doncs ha passat que aquest model s’ajusta a la perfecció al nou model de societat que estem vivint… els nostres dies han vist l’eclosió de la societat del coneixement.
Daniel Innerarity, a la seva conferència “Incertesa i creativitat. Educar per a la societat del coneixement”, parla de la societat del coneixement com aquell model en què l’ideal de formació ja no és l’assoliment de la perfecció o de la integració de continguts tècnics i monolítics. L’ideal de formació dels nostres dies passa per la constant capacitat d’aprendre, per la capacitat de crear sabers mitjançant processos actius d’aprenentatge.
És en aquest marc que la formació online s’agafa amb força al teixit social, un teixit social que busca un nou model que s’ajusti al que necessita. I això ha acabat creant nous models pedagògics i curriculars que cal tenir presents.

Canvis en el model d’aprenentatge

Què ha aportat Internet a l’educació? Entre molts altres aspectes, l’ensenyament online (que aquí es va anomenar durant anys ensenyament a distància) s’està convertint cada cop més en un model vàlid i sòlid entre la societat. No hem de perdre de vista que l’èxit o el fracàs d’un model rau en la capacitat que tingui de detectar les necessitats dels usuaris. Si l’oferta dels nous models s’ajusta al que la gent demana, l’èxit està assegurat. L’educació online es consolida perquè la gent hi troba un model que s’ajusta al que necessita.
Què ha comportat aquest model? Del gràfic en podem extreure algunes conclusions interessants:

  • creació col·laborativa de coneixement: el flux d’informació constant a la Xarxa i l’entramat social que s’hi ha creat ha permès que la gent pugui interactuar amb finalitats comunes, cercant objectius compartits que creixen ràpidament gràcies a la intel·ligència col·lectiva que es posa en joc.
  • formació continuada: s’ha acabat l’època en què una persona trobava una feina amb 18 anys i es jubilava amb 65 apretant els mateixos cargols que 40 anys enrere. Un món canviant requereix estructures canviants. Al respecte és il·luminadora la idea de Manovich: “…si a l’espai de la carn (meetspace) ens hem d’esforçar per recordar, al ciberespai ens haurem d’esforçar per oblidar.” Serà important tenir una gran capacitat per desaprendre.
  • flexibilitat d’espai i de temps: no és una qüestió banal. Hem integrat de manera natural la ubiqüitat i l’asincronia de la Xarxa, però aquests dos elements són encara el signe identitari d’Internet. Això permet a qualsevol persona en qualsevol situació i a qualsevol edat pugui plantejar-se si vol accedir a algun camp de coneixement.
  • creació d’itineraris formatius: la modularitat de la Xarxa es transmet també a l’educació. Els itineraris ja no són tancats, es perd l’estandarització i s’obre la possibilitat de fer gairebé una formació a la carta. Cursos, màsters, postgraus, carreres universitàries amb diferents camins, tot això permet a l’usuari traçar els seus camins de construcció de coneixement.
  • mediació: la institució educativa comença a canviar també el seu rol, deixant de ser garant i transmissora del saber per convertir-se en mediadora. Actualment, un percentatge elevat d’adquisició de coneixements ja es fa fora del circuit educatiu. La Xarxa és un doll de saber, però també és un saber desorganitzat. Les institucions educatives han d’anar trobant a poc a poc les metodoligies que ajudin als estudiants a accedir a aquesta informació de manera crítica i raonada. A Internet ho pots trobar tot. La qüestió està en on trobar-ho i en quines condicions.
  • integració de xarxes socials: l’entramat social creat sobre la Xarxa també arriba a l’educació. El nostre és un país poc propens a barreajr conceptes, però la creativitat parteix d’aquest principi. Un sistema educatiu creatiu demana introduir novetats amb criteri, novetats que en el seu moment podien semblar forassenyades però que ara ja s’han consolidat. Facebook, iTunes o YouTube són només un exemple de les múltiples respostes creatives que es poden donar.
  • desenvolupament d’aplicacions educatives: Bill Gates ha donat una morterada (2 milions de dólars, per ser exactes), per desenvolupar aplicacions educatives des de Facebook, aplicacions que permetin flexibilitzar els coneixements i fer-los més propers a les noves maneres de captar i entendre el món que tenen els nostres fills i els nens de les nostres aules. En altres paraules, es tracta d’apropar les metodologies educatives a l’univers dels alumnes perquè el diàleg sigui més fluït.

Estudis realitzats en base a aquestes dades i als plans de desenvolupament d’institucions americanes d’estudis superiors afirmen que abans d’arribar al 2020 el 50% de les classes universitàries seran virtuals. Poca broma, si estàvem buscant referents que lliguin Educació i TIC no haurem d’apartar-ne la mirada. I mentrestant serà bàsic que anem revisant el nostre currículum, estructura cada cop més obsoleta que dificulta aquest diàleg entre l’univers de l’alumne i les nostres metodologies. El nou món on vivim demana noves formes i això és difícil a l’escola, que per definició sempre ha estat una institució poc feta als canvis. Cal un canvi, progressiu, paulatí i compartit, però canvi al cap i a la fi.

Ens llegim!


Fonts

Sobre la informació digital

M’ha caigut a les mans un video que porta per títol “Information R/evolution” (Michael Wesch). En ell hi podreu trobar una bona aproximació al canvi que Internet ha generat en la presentació de la informació i els mètodes de cerca. A l’article que teniu a sota hi trobareu recollides algunes de les seves reflexions, però no us estigueu de donar-li un cop d’ull.

La informació és un sistema que té una ubicació lògica. Pot ser trobada en un prestatge, en un sistema de d’arxius o en una categoria. Així doncs, gestionar la informació és gestionar categories i això requereix experts i tot i així encara es fa difícil de trobar.

El 27 de febrer de 1995 la revista NEWSWEEK fa una edició especial sobre un nou fenòmen: Internet. Amb el nom de Internet, el futur no és el que tu et penses, posa en solfa la validesa d’aquest nou mitjà. El títol d’un dels articles és aclaridora: “Internet? Bah! Alerta: per què el ciberespai no és ni serà mai el nirvana?” (NEWSWEEK, Cliford Stoll, 27/02/1995). Podríem dir que la revista NEWSWEEK aquest cop no la va clavar. La Xarxa ha revolucionat les relacions socials, polítiques, educatives i empresarials. I també ha redefinit el concepte d’informació.
Si pensem en la informació com era fa 25 anys, la definició primera s’ajusta a la perfecció… però la informació digital és diferent. La informació digital comporta nous models, no té formats fixes i podem reflexionar sobre la informació més enllà de limitacions que donen els formats. La Xarxa organitza la informació de manera aparentment desorganitzada, no hi ha jerarquia i això ens permet revisar la informació des de diversos punts de vista.
Els primers portals web van seguir organitzant la informació partint del model conegut, cercant un paradigma que fos familiar a l’usuari. Per aquells primers desenvolupadors la informació seguia sent quelcom que tenia una ubicació lògica en un prestatge, en un sistema d’arxius o en una categoria.
Yahoo va ser el primer portal que va jugar amb la possibilitat d’organitzar la informació obviant les limitacions físiques i des d’aquell moment Internet ha estat un repte pels nostres supòsits més bàsics: amb la Xarxa hem après que no necessitem jerarquies complexes per accedir a la informació. Actualment Internet conté més de 5 trilions de paraules clau (keywords) i més de 500 bilions d’enllaços. Ara ja no calen els prestatges, amb els links n’hi ha prou per saltar d’una informació a una altra.
Però no només això. Al seu llibre Todo va a cambiar, Enrique Dans, basant-se en un estudi de la pretigiosa revista Nature, afirma que la Wikipedia té una mitjana d’errors en les seves entrades pràcticament igual que la de l’Encyclopedia Britannica… i això és molt dir.

La revolució de la informació a la Xarxa tot just acaba de començar, perquè és tot just ara que els usuaris també podem ser generadors i organitzadors d’informació i, per tant, de coneixement. El treball col·laboratiu en xarxa pot generar més informació que la que generarien única i exclusivament els experts en la matèria. Si a sobre tenim present que tota la informació digital pot ser etiquetada, entendrem per què qualsevol informació pot ser emmagatzemada en múltiples llocs fent tan sols un clic, sense directoris ni categories restricitives. Tota la informació queda barrejada, composant un “corpus” divers però interconnectat. És per aquest motiu que les paraules clau, les etiquetes o els enllaços canvien les regles bàsiques del joc.
Ara ja no podem imaginar la cerca d’informació amb els paràmetres que a nosaltres ens van ensenyar. Serà necessari transcendir les nostres regles per poder oferir als alumnes nous posicionaments… i això implica que haurem de desaprendre per aprendre de nou. La manera de buscar, emmagatzemar, crear, criticar, compartir i educar per la nova revolució de la informació serà tasca nostra. I segurament no serà tasca fàcil.
Ens llegim!

Fonts